Entrevista Estefania Balanyà

L’Estefania és de Montblanc. Aquest curs li ha tocat treballar a prop de casa.

"Cadascú té allò que es guanya"

Quants anys fa que et dediques a la docència?

Doncs vaig començar el curs 2008/2009. Aquest és el meu desè curs a ensenyament.

T’agrada l’Institut Martí l’Humà?

Sí, és el primer any que hi sóc, estic i s’hi està bé.

Com va ser el teu primer dia de classe a l’Institut Martí l’Humà?

Doncs vaig començar amb la tutoria de primer d’ESO, vam estar unes quantes hores, fins a l’hora del pati, i vaig ensenyar-los com funcionava l’institut.

En quins altres instituts has treballat?

He treballat en uns quants instituts. Els últims tres cursos, he estat a l’Institut Gaudí de Reus. Anteriorment, havia estat a l’Institut de Guissona. Després, també, a l’Institut d’Horticultura de Reus, a l’Institut Torre Vicens de Lleida, a l’Institut d’Aran de Vielha, a l’Institut Maria Rúbies de Lleida i, el primer any que vaig treballar, vaig ser a primària, a la ZER Val d’Aran.

D’on ets i on vius?

Sóc de Montblanc i visc a Montblanc.

Quines aficions tens?

(riu) Actualment, és passar el temps amb la meva filla. Faig tonificació aquí al poliesportiu de Montblanc, però és per mantenir-me una mica en forma.

Quan, de petita, et preguntaven què voldries ser de gran, tu què deies?

Uff… Cada cert temps canviava. Durant un temps vaig voler ser fisioterapeuta; durant un altre temps, professora; quan era més petita, perruquera.

Eres de les liantes de la classe?

Em portava molt bé (riu).

Què ens en dius, de l’alumnat d’aquest centre?

És bo. Us porteu bé. I pel que fa als resultats, el que hem estat fent per ara, també, tinc un percentatge alt d’aprovats dels exàmens que he fet.

On vas fer els teus estudis?

Aquí a Montblanc, al mateix institut que vosaltres, al Martí l’Humà. La primària a Les Muralles i després aquí.

Creus que és dura la vida d’estudiant?

No, gens.

Si no fossis professora, a què t’agradaria dedicar-te?

Si no fos professora, veterinària (dubta) Sí, veterinària.

Quan castigues algú, què sents?

No m’agrada la paraula castigar... En aquest institut no he “castigat” a ningú encara, però quan, darrerament, he “castigat” a algú, l’he fet fora de classe i això no és castigar, és seguir la normativa. Si algú se salta les normes o falta al respecte a algú altre, o fa alguna cosa que no toca, s’ha d’aplicar la normativa i, si toca que surti de classe, o posar-li una incidència o el que sigui, es fa. De la mateixa manera que si algú treballa bé i es comporta bé, tindrà bona nota. Cadascú té allò que es guanya.

Quin seria el tu alumne ideal?

El meu alumne ideal… (dubta) No hi ha alumnes ideals, per a mi algú que es porti bé, que vagi treballant pot ser el meu alumne ideal. No ha de treure un 10, ni un 8 ni un 9 (va marcant el ritme amb les mans), pot treure un 5, un 6...; algú que vagi treballant i pregunti quan tingui algun dubte és un bon alumne.

Hi ha un tòpic en l’ensenyament que és “agafar mania” creus que és real?

No. Els professors no agafem mania a ningú. A veure, evidentment, si un alumne se’t porta molt bé, va treballant, doncs, quan el puntuïs el veuràs amb més bons ulls, fent l’aclariment de la mania o no mania. Però, no, som objectius.

I, al revés, l’alumnat agafa mania al professorat?

No ho sé. Això és una pregunta que us l’hauríem de fer a vosaltres. En la meva edat d’estudiant, no tenia mania a ningú. M’agradava més un professor que un altre, per descomptat, perquè sóm persones i tenim preferències; ens cauen millor certes persones que d’altres, però arribar a no voler un professor, no. Normalment, m’agradaven els professors, t’adaptes al que et demanen.

T’agraden més els instituts de poble o de ciutat?

(dubta) Als de poble, normalment, hi ha el tòpic que els alumnes es porten millor. Són un altre tipus d’alumnes, però jo, personalment, he estat durant tres anys en un institut de ciutat, al Gaudí, i estava molt contenta, estava molt bé. M’hauria agradat continuar-hi; però, és clar, tenia la possibilitat de venir aquí a Montblanc, i vaig preferir ser al poble. Però, ja us dic, estava molt contenta allà i aquí tambe ho estic.

Respon amb una paraula: reciclatge

Necessari

Igualtat de gènere

Necessària

Què prefereixes, dansa o futbol?

A veure, quan jo era com vosaltres, preferia el futbol. En l’actualitat, el futbol ja ni el miro ni jugo ni res i, dansa..., he apuntat a la meva filla a dansa... (riu). Tot m’agrada amb la seva mesura.

Tens mascotes?

No. Durant anys, vaig tenir gossos i gats. Ara, en l’actualitat, no; ja fa temps que va néixer la meva filla i no n’he tornat a tenir. Ni crec que en tingui.

Què és per a tu la teva família?

(s’ho torna a qüestionar) El més important; és la meva vida.

T’agraden els canvis?

En certa mesura. S’està molt còmode fent una cosa en la que et sents segura, però, de vegades, els canvis són bons. Per millorar, per canviar coses…

A quina edat et vas independitzar?

Vaig anar a estudiar fora abans de fer 18 anys. No es pot considerar independitzar perquè m’ ho pagaven tot els meus pares, però ja era a fora estudiant. Després, me’n vaig anar a Tarragona, després a Lleida i, a Lleida, ja sí que em vaig independitzar, a l’edat de vint i… (dubta) Independitzar-me de viure fora de casa, va ser a partir dels 18. I independitzar-me econòmicament, als 24 o 25.

T’agrada que et facin la pilota?

No. M’agrada que es portin bé a classe, però la pilota no.

by Carla, Maria, Gal·la