La Carlota no és el primer any que és entre
nosaltres sinó el segon. Tanmateix, hem volgut fer-li una entrevista per saber
més coses d’aquesta professora de Castellà tan discreta i tan carinyosa.
“La família és el lloc on es creen els valors de cada persona.”
Quants
anys fa que et dediques a la docència?
Des del 2005, 12 anys.
T’agrada
l’Institut Martí l’Humà?
Sí, molt.
Com va
ser el teu primer dia de classe?
Va estar molt bé perquè em vaig trobar de seguida com a
casa meva; és molt agradable. Començava amb els de primer, era tutora de
primer i llavors ells també eren nous a
l’institut i em sentia que començava també amb algú que se sentia igual que jo.
Amb els companys, molt bé, molt agradables, molt disponibles des del principi.
En
quins altres instituts has treballat?
Primer vaig estar, durant una etapa de la meva vida, a
Itàlia, on treballava en instituts concertats a Roma. Hi vaig ser cinc anys.
Després, quan vaig tornar, vaig ser a
Barcelona, en dos instituts diferents. Més tard, vaig ser a Torredembarra a
l’Institut Ramon de la Torre. També vaig ser a Valls, a l’Institut Serra de
Miramar; a Reus, al Salvador Vila-seca; una altra vegada a Torredembarra, però
a l’altre institut, i crec que no me’n deixo cap... He voltat molt... (riu)
On vas
fer els teus estudis?
A Tarragona.
Creus
que es dura la vida d’estudiant?
Sí i no, a veure, ara que sóc adulta veig que la vida
d’estudiant estava molt bé (riu) perquè no t’has d’ocupar gens de la casa,
només dels teus estudis. A mi, com que m’agradava estudiar, m’agradava treure
bones notes, gaudia amb allò i no se’m feia gaire feixuc anar a l’institut, estudiar…i, a més, cada dia podia estar amb les meves amigues,
socialitzar-me...
Si no
fossis professora, de què t’agradaria treballar?
M’agradaria ser pintora, m’agrada molt pintar...
Quan
castigues algú, què sents?
Bé, em sento malament, perquè em sap greu. En aquell
moment estic enfadada i nerviosa, però després, quan ja l’he castigat i
reflexiono, després, a casa meva, és quan et sents pitjor perquè no entens el
seu comportament o perquè no saps què
fer a part de castigar-lo.
Quin
seria el teu alumne ideal?
No en tinc un d’ideal... (pensa) perquè realment n’he
tingut molts que me’ls estimo molt i, en general, això és el millor que pots
fer, estimar-te els alumnes. Un alumne
ideal? Doncs que sigui participatiu a classe, que vingui amb ganes, que estigui
de bon humor, que no es queixi gaire, que estudiï és molt important, és clar,
que estudiï molt però, sobretot, que sigui feliç. M’agrada que hi hagi un bon
ambient a classe.
Hi ha
un tòpic en l’ensenyament que és “agafar mania”, creus que és real?
Això és un tabú, eh.. (riu) Aquesta expressió és veritat
tant per part dels alumnes… (dubte) No, crec que és més per part dels alumnes
que per part dels professors perquè, de vegades, se la prenen amb un profe i no paren de fer-li la punyeta.
Per part del professor cap a l’alumne, hi ha més que res frustració en alguns
casos i, és clar, molesta molt quan tens un element a classe que no para de
distorsionar i no saps per on agafar-lo, no l’entens; el problema és aquest, no
entendre’s i que no hi hagi comunicació.
Què pensaves
dels teus mestres a l’època estudiant? Tenies
mania a algú?
Tenia simpatia a alguns i antipatia als altres, mania no,
la mania a mi no m’agrada, no va amb mi. No vol dir que els simpàtics fossin
els meus preferits, eh? Perquè
m’agradava una profe de
literatura que no era gens simpàtica, però sempre l’he tingut com a referent de
bona profe.
Eres de
les liantes de la classe?
No, era bona xiqueta
i estudiava molt.
T’han
expulsat alguna vegada de classe o del centre quan estudiaves?
No, m’han posat faltes lleus. Una falta lleu de la qual em recordaré sempre
va ser per passar un boli enlaire a
un company de classe (riu). Han canviat molt els temps, oi?
Què en
dius, de l’alumnat d’aquest centre?
Jo, des del primer dia, que penso que és un alumnat molt
tranquil perquè jo estava acostumada a una realitat diferent; centres més durs
quant a comportament, que són els centres que hi ha més propers a la
costa. Aquest poble, diguéssim que
d’interior, no sé si és per la situació,
perquè és un poble d’interior, però trobo que la gent és molt més
tranquil·la i els alumnes són molt maquets,
més purs, més (pensa) no dic innocents, però no hi ha el perfil de barrio bajero que hi ha en altres instituts, i jo estava
acostumada a això. M’agraden més els instituts d’interior, trobo que no
m’estresso tant en aquest ambient.
Així,
t’agraden més els instituts de poble que els de ciutat…
Estic més a gust als de poble, segons la meva
experiència. Tampoc he estat en grans ciutats, només a Reus, i m’agrada més
això.
Per què
vas decidir dedicar-te a la secundària i
no ensenyar a primària?
Doncs perquè era la meva vocació, sempre havia volgut ser
profe de llengua. A primària, ensenyes una mica de tot, a no
ser que t’especialitzis en alguna llengua estrangera o música, alguna cosa
així. Jo volia estudiar la carrera de Filologia Hispànica i, quan vaig
estudiar-la, doncs, vaig entendre que seria profe
de llengua; llavors, la via era secundària.
T’agrada
que et facin la pilota?
No, gens! (Riu) M’agrada que m’estimin com a tothom però
fer la pilota és una altra cosa....
Quanta
estona de trajecte tens per arribar fins aquí?
Uns quaranta minuts si tot va bé a la carretera perquè jo
visc a Tarragona.
Quines
aficions tens?
Pintar, dibuixar, m’agrada molt la zumba, m’agrada molt ballar. Amb la zumba fas esport i a la vegada balles, t’ho passes bé... Ara no ho puc fer tant
perquè perdo massa temps entre la feina,
l’estona de cotxe que tinc cada dia, i a les tardes també he de fer feina a
casa... També m’agrada molta anar al cinema, llegir, sortir amb els meus
amics...
Tens
mascotes?
No
Què
prefereixes, llegir o fer esport?
Prefereixo llegir, no sóc gaire d’esport; ara fa uns
anys, em vaig aficionar a la zumba,
però sempre he preferit llegir.
Contesta’ns
amb una paraula, si us plau. Reciclatge...
Vida
Igualtat
de gènere...
Somni
Què és
per a tu la família?
Ho és tot, és d’on tu sorgeixes, on es creen els valors
de cada persona i jo crec que la meva m’ha ensenyat moltes coses, i m’emociono
i tot només de pensar-hi... (els seus ulls delaten aquesta emoció)
T’agraden
els canvis?
Els canvis? (pensa) No, no sóc gaire de canvis, em posen
nerviosa.
Als 25; vaig marxar a Itàlia en aquella edat.
by Carla, Maria, Gal·la
No hay comentarios:
Publicar un comentario